L’abús del riu Segura

L’aigua s’està esgotant a la conca del riu Segura. L’excés de consum reiterat dels seus recursos, combinat amb els efectes de l’escalfament global, ha provocat que la llera que rega les terres des de la Serra de Cazorla fins els camps de Cartagena, llangueixi a mesura que avança en el seu recorregut. En paraules de Julia Martínez, directora tècnica de la Fundación Nueva Cultura de el Agua, “l’índex d’explotació de tota la conca està per sobre de l’200%”, i recorda que, si exceptuem els casos de Xipre i Malta, “de tots els països i de totes les conques europees, la que manté un major estrès hídric és la conca del Segura”.

De principi a fi, el trajecte del Segura està pressionat per una xarxa d’infraestructures hidràuliques encarades a l’abastament d’aigua dels camps de regadiu de Múrcia Els pantans, transvasaments, perforacions de nous pous i canalitzacions han portat a el límit a tot l’ecosistema al voltant de la conca. 

El riu Segura en el seu pas per Los Gallegos

La Confederació Hidrogràfica del Segura, nascuda al caliu de la dictadura de Primo de Rivera, ha provocat una situació “insostenible on la demanda d’aigua excedeix amb escreix el que és la capacitat de la pròpia conca i dels transvasaments que estan vinculats a ella”, segons relata Stefan Nolte,  tècnic de la Plataforma en Defensa de les Fonts dels Rius Segura i Mundo. Com a conseqüència, la salut del riu es deteriora a marxes forçades. Les amenaces per la contaminació i la desertificació ja són una realitat, la despoblació dels entorns pels quals descendeix el Segura s’aguditza i, sobretot, es suma a la futura escassetat d’aigua pels efectes combinats amb el canvi climàtic. Per Nolte, “és el moment de reconèixer que tenim un problema, que estem regant molt per sobre de les nostres possibilitats i apostar pel regadiu tradicional, no industrial, que ha demostrat al llarg dels segles ser un model de sostenibilitat”.

El desert que avança

En els seus últims quilòmetres abans d’endinsar-se cap Alacant i desembocar a la Mediterrània, el riu Segura zigzagueja entre els edificis de Múrcia. A l’ombra de la calor d’un migdia d’estiu, Pedro Luengo, portaveu d’Ecologistes en Acció de la regió, recorda que ha estat “durant els últims 40 anys quan hi ha hagut una expansió de l’ús del regadiu que no existia anteriorment”.

La utilització de sòls de cultiu de secà, aquell que es nodreix de les pluges, per a cultius que necessiten grans quantitats d’aigua, “ha provocat un gran problema ambiental, ja que tota aquesta zona aboca a la llacuna del Mar Menor, una conca tancada, on tots els productes que tenen aquests cultius industrials, com els nitrats, són arrossegats per les pluges i arriben fins a la llacuna, contaminant l’aigua i provocant un desequilibri en el seu ecosistema”, afirma Pedro Luengo. Els abocaments de nitrats al mar Menor, una llacuna única al Mediterrani, alimenten les algues i el fitoplàncton, fent que es reprodueixin de manera que impedeixen que la llum arribi a el fons del mar, on es troba la seva praderia marina. És el procés conegut com eutrofització, que s’ha accentuat per la gran quantitat de regadiu no regulat. De fet, segons va calcular l’Agència de Naturalistes de Sud-est, hi ha 10.000 hectàrees il·legals de regadiu al camp de Cartagena, una situació reconeguda el febrer passat pel Ministeri de Transició Ecològica.

▲Camps de regadiu al mig del secà en Abanilla (Murcia)

La situació del mar Menor no és nova ni una sorpresa. Potser per la visibilitat patent del seu deteriorament, ha rebut molta més atenció que un altre procés provocat per la sobreexplotació de les aigües de la conca del riu Segura, la desertificació. Rubén Vives, pagès de secà a Abanilla, es prostra sota un sol que abrasa a les hores del migdia i, mentre assenyala cap a un camp de fruiters verd i frondós enmig del secà, diu que “això és la desertificació”. Contradient el que podríem pensar, Vives explica que “sempre hi ha una confusió a nivell social quan interpretem aquest tipus de paisatges àrids. Un paisatge pot ser àrid i no estar deteriorat i no generar un procés de desertificació”.

Segons la definició oficial de la mateixa Unió Europea, la desertificació és una forma de degradació de les terres seques provocat pels processos relacionats amb el clima i les activitats humanes. 

Com a conseqüència, sorgeixen grans problemes a mig termini que afecten les zones seques, com la reducció en la producció d’aliments, la pèrdua de fertilitat dels sòls o la menor qualitat de l’aigua. L’enclavament entre Múrcia, Almeria i Albacete és la regió d’Europa amb un risc de desertificació més alt, que afecta el 90% del seu territori , segons l’informe especial que va realitzar el Tribunal de Comptes Europeu l’any 2018. En el global de l’estat espanyol, al menys un 75% del territori conviu amb el risc de desertificació, segons xifres del Ministeri de Medi Ambient, el que suposa uns nivells alts o molt alts, sent les regions del sud les més amenaçades. Amb l’avenç de la desertificació, cada cop es necessita més aigua per un sòl cada cop menys fèrtil, un fet que pressiona, i pressionarà encara més, els recursos hídrics de la península ibèrica i del riu Segura, particularment.

En el cas de Múrcia, el procés es veu accelerat per la pressió urbanística i la reconversió del territori en un dels vivers d’Europa, canviant totalment la seva forma d’agricultura. La major víctima, fins ara, ha estat el riu  Segura, d’on diàriament s’utilitza el doble d’aigua de la seva capacitat, un fet possible gràcies al transvasament del riu Tajo, de l’any 1969, i que es volia ampliar amb el de l’Ebre, aturat l’any 2003 i sobre el qual la Unió Europea es va negar a finançar-lo perquè anava en contra de la Carta Europea de l’Aigua.

Júlia Martínez, biòloga i directora tècnica de la Fundación Nueva Cultura de el Agua, apunta que el problema que suposa “l’expansió insostenible dels regadius, més enllà dels regadius tradicionals, és que estem parlant directament de regadius industrials. Un fet que està causant una sobreexplotació generalitzada dels aqüífers, que són el principal síndrome de desertificació a Espanya”. En una petita extensió amb poc més de 11000km2, s’exporten 2,5 milions de tones a l’any, segons els informes de el Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació. En una dècada, Múrcia ha augmentat un 43,3% el volum de les seves exportacions agrícoles, segons la patronal Proexport. Un model de gran productivitat, però que també ha portat a l’assecat de rius com el Chícamo, al nord de la regió de Múrcia.

▲Camps de regadiu al mig del secà en Abanilla (Murcia)

Com afirma l’agricultor Rubén Vives davant de les plantacions enmig de secà, “aquest tipus de regadiu està totalment deslligat dels sistemes naturals o dels sistemes tradicionals de regadiu. I per mantenir-lo els hi calen canonades, transvasaments o pous i extreure l’aigua d’altres llocs. A través d’una canonada arriba l’aigua, es i rega i desapareix. L’aigua té un ús finalista en aquest regadiu, no forma part de l’ecosistema, i per tant això provoca més desertificació a l’haver d’extreure més recursos d’altres llocs. Total, perquè acabin desapareixent aquí”. El problema, com comenta Vives, és que “s’interpreta que el regadiu és un model econòmic molt productiu, donant a entendre que això genera una economia molt important, sobretot d’exportació, i es tradueix en llocs de treball. Però tot el que genera és precari, tant per les condicions dels jornalers com en l us efectes climàtics”.

Si desapareix l’aigua, desapareix la gent

El sol ja s’esvaeix rere de la Serra de Segura en la seva vessant manxega. És l’hora del dia en que el Ramon comença a baixar per la falda del turó a fer els últims metres fins al cobert amb el seu bestiar. “Els que encara vivim aquí, volem que això no s’acabi. I si no ens haguéssim agrupat entre els regants, ja s’haurien emportat tota l’aigua per vendre-la”, diu envoltat dels seus gossos de pastura. Original de Vizcable, una a petita població de la província d’Albacete entre valls, ha vist amb els seus ulls com s’han anat esvaint les riqueses del seu entorn, entre elles, la desaparició del pas del riu Taibilla pel seu poble, un dels afluents del riu Segura.

A Albacete, la sobreexplotació de la conca ha provocat un paisatge  despoblat. A través de les canalitzacions subterrànies per facilitar el trasllat de l’aigua cap al sistema d’embassaments que abasteix Múrcia, els pobles s’han anat buidant d’habitants i d’aigua. Ramon Espinosa, amb el seu bestiar de més de 1000 caps de cabres, és un dels pocs habitants de Vizcable que després d’emigrar va tornar als seus orígens. Tot i que reconeix que la vida mai va ser fàcil en un entorn rural, sense atenció de les institucions, recorda com “abans el poble utilitzava els salts d’aigua per produir la llum, però llavors van començar a ficar l’aigua pels canals per on van desviar el Taibilla i li van posar un motor al molí”. Una situació que el Ramon defineix com “un negoci, això és un negoci que al seu dia ho van muntar els militars i segueix sent una empresa de la qual viu molt bé molta gent”, fent referència a l’antic ús de l’aigua per la base naval de Cartagena.

▲Ramón Espinosa, ramader Vizcable (Albacete)
▲Estas actual del riu Taibilla a Vizcable (Albacete)

Riu amunt, el paisatge conforme es remunta el Segura es va transformant i comencen a aparèixer els primers arbres, substituint als matolls. Els pins i les savines cobreixen els vessants de la província d’Albacete, des de Elche de la  Sierra a Riópar. Serpentejant, la carretera va creuant el Segura en diversos punts, alhora que deixa al seu pas rierols, afluents i gorgs que recorden el recurs natural més abundant i preuat de la zona: l’aigua. Però avui en dia, només un petit fil d’aigua és el que passa per davant de la casa de José Espinosa. Entre els matolls, gairebé imperceptible, s’amaga el poc que queda del riu Taibilla pel seu pas a Vizcable. Enyorat, el José relata que “encara recordo que abans de fer la presa, que la van fer després de la guerra, de veure barcasses de fusta aquí pel riu”, diu reposat a la cadira del seu saló. De fet, va néixer a la mateixa casa on segueix vivint, i relata com “quan passava el riu, llavors hi havia més gent, estava tot cultivat, tot, hi havia ponts de fusta per creuar, bigues grans, perquè hi anava una bona quantitat d’aigua”. José Espinosa, seguint la rutina dels dijous, s’aixeca i surt a buscar el pa que porten dues vegades per setmana, no com abans, “quan aprofitàvem el molí per fer-ho aquí al poble”. Sense l’aigua, Vizcable es va quedar sense infraestructures.

Per Stefan Nolte, tècnic de la Plataforma en Defensa de les Fonts dels Rius Segura i Mundo, les intervencions hidràuliques com les de Vizcable “es deuen al fet que s’ha gestionat l’aigua des d’una òptica molt murcianista”. 

Assegut davant del portentós naixement del riu Mundo, Nolte remunta l’inici d’aquest model a la dictadura de Primo de Rivera, quan “amb la construcció de l’embassament de la Fuensanta – a pocs kilòmetres de Vizcable – queden negades les millors terres de cultiu que tenia aquesta comarca, la de la Sierra de Segura. A banda, al quedar negades també impedien la comunicació entre uns municipis i altres, perquè les antigues vies tradicionals quedaven completament inundades i en alguns casos no es van fer les obres complementàries que es van prometre. De fet, el pont que unia els dos cantons es va acabar l’any 2007”. És un situació que, segons argumenta “si, d’una banda, sempre hi ha qui perd les millors terres de conreu, d’un altre costat es generen altres oportunitats econòmiques aigües avall, cosa que provoca la migració”.

Nolte, amb el soroll de fons de l’aigua, posa com a exemple el cas del riu Taibilla, del qual l’any 1945 “van agafar íntegrament el 100% del cabal i se’l van endur per proveir la base naval de Cartagena, i així s’ha quedat” . Per tant, “els poblets que a l’entorn del riu, sobretot tot el poble de Vizcable, van perdre el seu mitjà de vida. Bàsicament, perquè era una zona que gaudia d’una indústria rural important, tenien diversos molins i batans, i clar, aquí es transformava part del producte que hi havia al voltant”. Avui en dia, a Vizcable només queden uns 50 habitants dels 1500 que va tenir dècades enrere.

Les alternatives arraconades

 Entre falgueres i figueres, Luis López es refresca les mans en una sèquia mentre repeteix, “si és que això és un luxe, perquè hem ficar-ho dins d’una canonada!”. L’aigua baixa pura de les deus de dalt  de la vall. A baix, una estampa d’oliveres centenàries i impol·lutes vesteix la muntanya. I just al mig, amb els seus bancals i murs de pedra seca, s’erigeix el poble de Letur. És dels pocs municipis que manté una forma de rec purament tradicional, sense bombament d’aigua i amb l’aprofitament dels salts de les seves sèquies. Es presenten com una alternativa a l’ús que se li dona a l’aigua per part de la Confederació Hidrogràfica del Segura. De fet, López descriu que “allò bàsic és que no utilitzem aigua que no surti dels aqüífers i, a més, no reguem cap zona nova, tota l’aigua que surt dels brolladors la utilitzem a les sèquies, que tenen segles d’antiguitat, i no s’utilitza cap energia per moure-la”.

 Els paisatges de Letur, d’on Luis López és el president de la seva comunitat de regants, estan marcats per l’aigua. Frondosos boscos de pins i nogueres, horta sembrada a cada plana i salts d’aigua enlluernadors. Una biodiversitat que López atribueix al rec per inundació, que tradicionalment se l’ha criticat per la seva escassa sostenibilitat i sobre el que diu que “a Letur , l’aigua es reparteix per tota la vall i s’aprofita. No es malgasta aigua, perquè per molt que posem en una parcel·la massa aigua, al final l’únic que passa és que s’infiltra i dona vida a fonts que hi ha més avall o surt per la riera i acaba al riu Segura, sent utilitzada més a baix i fent florir el paisatge que veiem”.

▲Luis López, president de la Comunidad de Regantes de Letur (Albacete)
▲Naixement del Riu Mundo a Riópar (Albacete)
▲Vall de Letur a la Serra de Segura (Albacete)

 

Si bé és veritat que fins el moment han pogut mantenir la seva forma tradicional de regadiu, les pressions a la conca hidrogràfica del Segura per canalitzar l’aigua per la finalitat de cultiu industrial són contínues. A Letur, Luis López assegura que “aquesta modernització, en la qual ens entubarien les sèquies com s’ha fet en altres zones, faria desaparèixer l’encant de poble. Però no només l’encant visual o auditiu, és que tot el medi ambient desapareixeria com el coneixem. Tots aquests murs, tot la verdor que hi ha a la vall desapareixen. El seguirem defensant tal hi com està”. O com relata  Práxedes Muñoz, antiga molinera del poble, “on no hi ha aigua no hi ha vida, i Letur sense aigua, no és Letur”. Una afirmació que fa sabent el que ha passat a altres zones de la conca, com a Vizcable.

A uns 120 quilòmetres de Letur, i a la vega del Segura prop de El Esparragal, la feina comença quan surt el sol. Paco Navarro, pagès i defensor de l’horta murciana, comença a obrir el pas del rec aixecant petites comportes que inunden els seus petits bancals d’hortalisses. Utilitza l’aigua directament del riu, sense bombejar i de forma eficient, deixant que la sobrant s’infiltri de nou cap al cabal fluvial. “És un sistema de regadiu de fa milers d’anys i si fins a dia d’avui ho estem fent servir no serà perquè és tan dolent,no? La pena és que no s’ha seguit conservant”, relata Navarro, resignat mentre va guiant l’aigua amb la seva aixada. Molt vinculat al que significa cultivar de forma sostenible, Paco Navarro es mostra partidari de recuperar els regadius tradicionals per sobre dels industrials, ja que “aquí no es gasta llum, això és una xarxa hidràulica on l’ aigua funciona pel seu sistema de gravetat. Ella va sola sense cap tipus de mecanisme”. Una realitat que contrasta amb el camp de Cartagena, de la que diu que “on reguen a gota i no tenen aigua necessiten basses, plàstic, mànegues, llum, motors. Una sèrie de coses que jo crec que no són sostenibles, oi?”.

No obstant això, els petits espais que han seguit utilitzant l’aigua de la conca del Segura seguint les prescripcions tradicionals, han quedat arraconats a excepcions i casos molt concrets. Luis López, des dels afores de Letur, conclou preocupat que “la conca del Segura viu dels recursos naturals que té, però a força de transvasaments, de dessaladores i de buidar aqüífers. I en aquest estat, quan un aqüífer es va buidant, han de buscar un altre aqüífer d’on treure aigua. Nosaltres ara ja estem a la frontera, a la zona on hi tenen els ulls posats per si necessiten més aigua, treure-la de aquí, perquè ja no van quedant aqüífers purs i sans a la conca”.

▲Luis López, president de la Comunidad de Regantes de Letur (Albacete)

Un riu que necessita cures intensives

Amb els seus 325 quilòmetres, el riu Segura rega pobles com Letur i finques extenses com les de el camp de Cartagena. Nodreix a l’horta tradicional murciana i als camps de secà reconvertits en regadiu industrial. Amb tot, la seva explotació actual “és una gestió absolutament insostenible de l’aigua, amb impactes immediats i situacions tan greus com el col·lapse ecològic de la llacuna de la mar Menor, la major llacuna costanera del Mediterrani occidental”, segons Júlia Martínez, directora tècnica de la Fundación Nueva Cultura de el Agua. Segons la seva opinió no es poden abordar els canvis fins que es capgiri el sistema actual, ja que “el primer que hem de fer és treure el malalt de la UCI, per poder plantejar teràpies alternatives. Ara el que tenim és una situació en que hem de reduir de forma dràstica el sector econòmic que ara mateix està esgotant absolutament tots els recursos, que és el regadiu. Mentre no hi hagi una reducció significativa de la superfície total de regadiu a la demarcació del Segura, no tindrem aigua de gestionar amb un model diferent”.

A l’altre extrem del curs fluvial, enmig del bosc frondós de Riópar, Stefan Nolte recorda que, a més, cal pensar en l’efecte combinat amb el canvi climàtic, “amb el qual s’espera una reducció entre el 20% i el 40 % de les precipitacions anuals”. Per tant, el riu més sobreexplotat d’Europa, el riu Segura, necessita una “reconversió de la gestió enfocada a l’ús d’energies que sí que tenim, per exemple, el sol”, com recalca Martínez.

L’avanç de la desertificació, i per tant la pèrdua de qualitat dels sòls, la contaminació del litoral murcià i la despoblació endèmica de la Serra de Segura ja són un fet. Per a això, Nolte afirma que cal mirar cap enrere i “veure què és el que ha funcionat per tenir un futur”. Assegut, tranquil mentre va brollant l’aigua del riu Mundo, reflexiona que “fa falta una aposta pel regadiu tradicional, el regadiu històric, perquè ha demostrat a través dels segles ser un model de sostenibilitat”. Al cap i a la fi, i veient l’exemple del Segura, la modernització no sempre és sinònim de progrés. 

Contacte

©2021. LaCaldera.